I tú… ¿quant vals?

HighLines Informe Planeta Vivo 2014«Todo necio confunde valor y precio», Antonio Machado

Per molta ràbia que els faci encara a molts, ja fa segles que sabem que la Terra no és el centre de l’Univers ni nosaltres fruit d’un disseny intel·ligent i superior. No obstant, seguim actuant com si fóssim els reis de la creació. Transitem pel planeta disposant sense límits de tot el que ens dóna la gana, sense meditar les conseqüències. I, encara que és evident que hem progressat i que en el passat va ser molt pitjor, també és cert que en la nostra essència persisteix l’instint depredador. En paral·lel al nostre costat més bàrbar, en molt poc temps els humans hem arribat a cotes increïbles de coneixement i la nostra capacitat creativa està fora de tot dubte. El que encara no prospera és la capacitat de pensar a llarg termini, el que ens ha portat a provocar problemàtiques socials i ambientals de gran magnitud, per la resolució de les quals no estem fent el necessari. Els conceptes “interès general”, “bé comú” o “col·lectivitat” no acaben d’arrelar en la nostra ment tecnològicament intrèpida però emocionalment rudimentària. Quin cul-de-sac. I tot un desastre per a les espècies amb les quals compartim el planeta: des de 1970, diu l’informe Planeta Viu 2014 de WWF, les poblacions d’espècies han disminuït en un 52% a escala mundial. Per sort, ja fa molts anys que una miríada de científics inventaria la biodiversitat de la Terra mentre que molts altres investigadors multidisciplinaris intenten quantificar el valor dels organismes. L’objectiu? Tenir arguments que convencin als gestors de la necessitat de la seva conservació. Sembla ser l’única via que funciona. Posar preu al cap de tot quisqui vivent i donar-li una utilitat que ens persuadeixi que una espècie val més viva que morta. Conceptualment, el tema és espinós. Però és que a més no afinem bé els càlculs. No sabem valorar el medi ambient, diu el socioecòleg Ramon Folch en un article, el que és intel·lectualment lamentable i econòmicament fatal. Posem l’exemple citat per Folch: si de mitjana un bosc europeu conté uns 100 m3 de fusta i un m3 es paga a 70 euros, podríem concloure, doncs, que una hectàrea forestal val 7.000 euros? És aquest el valor real d’aquesta porció de bosc? Sens dubte, no ho és. Seria el mateix que valorar un quadre, encara que fos la Gioconda, només sobre la base del preu del seu marc, de la tela, les pintures i la mà d’obra. Però el bosc és molt més que una partida de fusta, molt més que un lloc on anar a saquejar la població de bolets a la tardor. La seva capacitat de fixar CO2, d’albergar una gran biodiversitat, de protegir el sòl de l’erosió, retenir la humitat, subministrar matèries primeres i productes i de brindar un espai on passejar, té un valor que a dia d’avui, encara no sabem calcular. Perquè és incalculable. Com ho és el valor d’una espècie i per descomptat, d’un congènere, encara que no sigui oriünd del “cogollito” planetari. No sembla que aquesta tendència de posar preu a tot amb l’únic enfocament de redundar en la prosperitat futura d’uns quants sigui una idea sostenible a llarg termini. Però si ara toca anar d’aquest pal, posem-nos-hi tots. Aprofitem per quantificar exactament el que valen cadascuna de les funcions que desenvolupem? Avaluem si són útils, o més aviat tot el contrari? Tot indica que quantificar-ho tot i descriure la realitat només a través de nombres és una manera molt pobra de veure un món enormement complex. Perquè tot té un valor, per descomptat. Però un valor que va infinitament més enllà del merament pecuniari.

Planeta Vivo1Planeta-vivo

No hi ha comentaris. Podeu afegir-hi el vostre.

El teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*