“Love is in the hormones”

I brain you

“T’ho dic de tot cor”, “amb el cor a la ma” ,”amb l’ai al cor”, “em va sortir del cor”, “obra’m el teu cor”, “has de fer el cor fort”, “no em veig amb cor”, “tenir el cor robat”.”no tenir cor”, “m’ha trencat el cor”… El cor sempre s’ha associat a les emocions i, des de qui sap quan, el sentiment amorós té forma de cor per imperatiu popular. Quan ens enamorem, el cor ens va de bòlit. Tenim taquicàrdia i altres símptomes, com les famoses papallones a l’estomac, la fluixesa a les cames o la suor freda. Ens quedem absorts, i encantats i res ens importa més que aquella persona en concret. Conceptualment és interessant recordar (una vegada més) que darrera de tots aquestes disbauxes corporals i mentals el cor no hi pinta gaire, és el cervell qui s’altera i provoca una sèrie de conseqüències, generades per la segregació d’una sèrie d’hormones, que afecten el nostre ritme cardíac. L’amor és química, ja ho diuen, i això sí que és literal. Quan se’ns posa per davant un determinat ésser humà (altres modalitats no seran contemplades en aquest post), el nostre cervell es dispara i ordena la segregació de components com l’adrenalina, la serotonina, la norepinefrina, l’oxitocina o la dopamina.

Timothy Loving, (determinisme etimològic?) professor d’ecologia humana a la Universitat de Texas, explica que el procés de l’enamorament posa en marxa un complex sistema de respostes fisiològiques. Quan tenim davant l’ésser humà que ens “roba el cor” la glàndula suprarenal genera adrenalina i les altres hormones esmentades. Arriben a la sang i fan que el cor bombegi més ràpid. Per què? Doncs per que ens sentim en una situació de risc i el cos es prepara per reaccionar. El cor batega més de pressa per enviar una quantitat extra d’ oxigen a les cèl.lules, perquè gastem més energia de l’habitual. És a dir que de primeres reaccionem igual si tenim al davant en Freddy Krugger que l’homòleg simètricament oposat. En el primer cas estem en risc d’endur-nos el pitjor dels regals, i en el segon el millor premi inimaginable (o això és el pensem en aquell moment tan obtús).

Helen Fisher, professora i antropòloga des de la vessant de la biologia a la Universitat de Rutgers, explica que la dopamina és la que ens provoca que centrem tota la nostra atenció en l’ésser cobejat, i que ens sentim ansiosos, eufòrics i plens d’energia i motivació. La norepinefrina està més lligada al sentiment romàntic i també fa que ens concentrem molt, tant que ens fallen les cames. La serotonina promou el pensament obsessiu i ens fa sentir contents. I tot aquest terrabastall, per què? Hi ha tres branques del cervell relacionades amb l’enamorament:, diu Fisher. El desig sexual (a), l’atracció (b) i l’afecció o vincle d’unió(c). “El desig sexual ens empeny a buscar una gran quantitat de parelles potencials. L’atracció serveix per enfocar l’energia de l’aparellament en una sola persona i l’afecció és necessària per poder tolerar la parella escollida, almenys prou temps per tenir fills amb ella.
Aquestes tres branques poden activar-se per separat i -segons diuen ;)- també a l’hora. Saber distingir “a” de “b” i de “c” no resulta fàcil i això pot resultar perillós. Si tenim ganes de declarar-nos, concretem. Podem triar entre dir “em puges la dopamina”, “em dispares l’adrenalina”, “o em poses la serotonina a cent”. Si aquest ésser humà meravellós ens fa trontollar les tres branques, potser el més adequat seria dir-li: “Et cervello”. Però n’hauríem d’estar ben segurs perquè, com deia Groucho Marx, “l’amor de la teva vida només arriba una vegada però, quan arriba, no hi ha qui se’l tregui de sobre”.

No hi ha comentaris. Podeu afegir-hi el vostre.

El teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*